★ El ritual dels micos amb cub de Rubik
January 2026 (1609 Words, 9 Minutes)
Quan vivia a Berlín, la ciutat va introduir lleis per limitar els preus del lloguer. La conseqüència va ser que l’oferta de pisos de lloguer va caure i cada cop era més difícil trobar allotjament. El problema va arribar a un punt en què per cada nou pis al mercat hi havia centenars de sol·licitants. Vaig anar a tantes visites on, ja abans d’arribar, s’havia format una cua que arribava fins al carrer. Quan el mercat legal ja no pot satisfer la demanda, la gent troba “formes creatives d’esquivar la llei”. Com que els propietaris podien triar entre tants candidats, les exigències no monetàries van augmentar. Això porta a l’abús: Vols el pis? Donç l’has de reformar pel teu compte abans d’entrar-hi. Van aparèixer mercats negres on es poden llogar, per exemple, soterranis amb floridura a preus astronòmics de manera il·legal. La situació és desesperada.
Ara que m’he mudat a Barcelona, aquesta ciutat també ha introduït lleis de control de lloguers. I començo a observar aquí els mateixos símptomes d’escassetat. A part de Berlín i Barcelona, hi ha més ciutats que han caigut en la mateixa trampa: el límit al preu del lloguer provoca una caiguda de l’oferta, la qual cosa porta a totes les lletges conseqüències d’una manca de oferta.
El que em sorprèn és el següent: Per què tornem a cometre el mateix error una vegada i una altra? Fins ara, la resposta que trobava més convincent era una barreja de falta de comprensió econòmica en l’electorat i “solucions” a curt termini venudes pels polítics. Però aquesta explicació mai m’ha acabat de satisfer. Si només fos ignorància econòmica i curtterminisme, no esperaria que portés sempre exactament al mateix tipus de legislació de regulació de preus. Si només fos incompetència, esperaria que les ciutats d’arreu del món experimentessin i implementessin diferents tipus de solucions. Si fos així, per pur atzar, potser algú fins i tot hauria trobat una solució real. Però precisament això és el que sembla no passar.
Em vaig adonar que no vaig aprendre res sobre l’oferta i la demanda fins a la universitat, i només perquè vaig estudiar ADE. Per tant, segurament es pot dir amb seguretat que una gran part del públic alemany, suposadament ben educat, no ha sentit parlar mai de l’oferta i la demanda. Però probablement hi ha centenars de vídeos de TikTok que expliquen aquests conceptes bàsics de l’economia. Tot i que aquesta podria ser la clau per entendre el problema fonamental dels controls de preus, la disponibilitat d’aquesta informació no sembla ser el problema.
Un altre problema amb l’explicació de “és la ignorància” és que sembla incompleta. En política se sent sovint l’opinió que els votants són manipulats, enganyats o que “voten contra els seus propis interessos”. Curiosament, aquest judici gairebé sempre es reserva per als seguidors de les ideologies oposades, mai per al propi bàndol. Així que no caiguem en la mateixa trampa i evitem les explicacions massa simples de “són ignorants i els manipulen”.
Mentre mirava un vídeo sobre la complexitat emergent, em va venir un pensament: “I si el problema no és la comprensió de l’oferta i la demanda, sinó una falta d’humilitat davant de coses que no podem entendre completament?” Vaig començar a escriure un post on investigava per què l’economia presenta un tipus de complexitat totalment diferent de, per exemple, el motor d’un cotxe.
Però com ja deus haver notat, això em torna a portar al mateix problema. Al meu entendre, una falta de comprensió només explicaria intents erronis però diversos de resoldre un problema. Si donéssim un cub de Rubik a cada un de 100 micos i esperéssim que el resolguessin, segurament veuríem molts intents diferents. Seria estrany que tots fallessin exactament de la mateixa manera. I encara seria més estrany que es permetés als micos observar com han fallat els micos anteriors i, tot i així, tots intentessin la mateixa estratègia fallida. Però si els nostres micos repeteixen el mateix intent erroni, hi ha d’haver una raó que fins ara hem passat de llarg. Mentrestant, només per assegurar-nos que no és per falta de coneixement, els hi ensenyerem vídeos tutorials de persones resolent el cub de Rubik.
Finalment, mentre investigava per al post sobre la complexitat emergent, vaig trobar una pista del que em faltava. Però primer hem de fer una volta per l’estable.
Sempre he trobat que la retòrica anticapitalista de l’extrema esquerra i de l’extrema dreta sona molt semblant. Val a dir que només puc parlar per Alemanya i Espanya, els dos països dels quals segueixo més o menys l’actualitat política. Aquesta visió s’anomena teoria de la ferradura: els extrems polítics tenen molt en comú; l’espectre polític és una ferradura.
René Girard va argumentar que dos grups polítics que es combaten intensament acaben perdent les seves diferències de contingut i esdevenen imatges reflectides l’un de l’altre. Els va anomenar dobles mimètics. Cada bàndol afirma ser el contrari moral de l’altre, però a mesura que la rivalitat s’escalfa, copien les tàctiques, la retòrica i les acusacions de l’altre. El seu odi mutu s’explica millor pel que tenen en comú que pel que els separa. Des d’aquesta perspectiva, l’extrema dreta i l’extrema esquerra són miralls en conflicte perquè competeixen pel mateix votant anticapitalista que busca un canvi radical. Girard també va identificar el mecanisme ritual del boc expiatori com la via a través de la qual aquests grups polítics mantenen la seva unitat interna. Un grup polític sovint no se sent més unit quan aprova una mesura política, sinó quan s’ajunta per expulsar o demonitzar un determinat boc expiatori.
Mentre reconeixia la parella política esquerra-dreta com a dobles mimètics, pel que sembla n’havia passat per alt una parella. Sempre havia pensat que els hiperliberals d’esquerres moderns i els liberals clàssics d’economia de mercat eren radicalment diferents. L’esquerra vol intervenir en els mercats en nom de la igualtat social; els liberals clàssics volen deixar els mercats en pau per que generin riquesa. L’esquerra vol control sobre el que es diu; els liberals clàssics defensen la llibertat d’expressió. L’esquerra vol un estat redistributiu gran amb impostos alts; els liberals clàssics volen impostos baixos i un estat prim. I així successivament.
Al meu cap, les diferències entre l’esquerra i els liberals clàssics eren tan grans que no se m’hauria acudit investigar què tenen en comú. I això que, per vergonya meva, als EUA tots dos reben el nom de “liberals”. Això no va canviar fins que fa poc vaig descobrir el filòsof contemporani John Gray. Gray investiga les arrels comunes entre els d’esquerres i els liberals clàssics en els seus llibres i assajos més recents. Identifica la filosofia de John Stuart Mill (1806-1873) com una de les arrels comunes.
“Parts de la seva obra ‘Sobre la llibertat’ (1859) es llegeixen com la fantasia d’un superhome, vista a través d’un prisma moralitzador de classe mitjana. Per a Mill, el progrés significava el foment d’un tipus d’home superior que demostrava ‘individualitat’. L’objectiu de cadascú era realitzar-se com a personalitat única. Transmesa a través de la intel·lectualitat de Bloomsbury i ressonant en la revolució cultural dels seixanta, l’autorealització s’ha convertit en el valor liberal central. La gent ha de ser capaç de fer de si mateixa el que vulgui.”
– John Gray a Why I am not a post-liberal
Els hiperliberals d’esquerres i els liberals clàssics tenen avantpassats intel·lectuals comuns i podrien ser dobles mimètics en el present. Ambdós bàndols comparteixen una fe fonamental, gairebé religiosa, en el racionalisme i el progrés: la idea que la història té una direcció. Es diferencien en com volen fomentar aquest progrés, però tots dos hi creuen fermament.
Gray fins i tot argumenta en el seu llibre The New Leviathans que l’arrel del liberalisme és el cristianisme, que es remunta a més de 2.000 anys. Afirma que les idees formadores del pensament liberal són continuacions del monoteisme cristià.
“L’amor als diners és l’arrel de tots els mals.”
— 1 Timoteu 6,10
En el cristianisme, la cobdícia es tracta com un fracàs moral greu. Com que el liberalisme ha sorgit d’un sistema moral cristià i com que el principi del boc expiatori ritual continua sent una força poderosa, algú a qui se li pugui retreure la cobdícia es converteix en el candidat ideal a boc expiatori.
Ara ja tenim tot el que necessitem per a una resposta mes completa a la nostra pregunta inicial: Per què Barcelona ha introduït una legislació sobre el preu del lloguer que estava condemnada al fracàs? Per què els creadors d’opinió han silenciat els efectes secundaris tòxics d’anteriors límits al lloguer? I què passa amb els nostres micos? Han vist els vídeos tutorials?
Els nostres micos astuts repeteixen els mateixos moviments una vegada i una altra perquè el seu objectiu no és en absolut resoldre el cub de Rubik. Per ser sincers: crec que els importa un rabeig resoldre aquests cubs. Vull dir, els vídeos hi són per si els interessés la solució. Fins i tot hem posat alguns vídeos sobre plàtans que haurien d’haver cridat la seva atenció. Però estan ocupats. S’estan preparant per celebrar un ritual que unira el seu grup. Per a aquest ritual també faran servir els nostres cubs. Han trobat un pecador i faran un sacrifici per obtenir la redempció.
La llei del preu del lloguer és un ritual reeixit. Compleix el seu veritable propòsit a la perfecció: la funció unificadora del boc expiatori del “propietari cobdiciós”. Això és possible gràcies a una fe liberal en el progrés, arrelada en el cristianisme: la convicció que el món és un problema que cal resoldre i que aquesta solució està garantida pel progrés mateix. Aquest marc permet una lectura moral en lloc d’una d’econòmica de la crisi de l’habitatge.
El fracàs del control de lloguers —els mercats negres, les cues, l’abús— és la realitat incòmoda i profana. Però la realitat política és que la llei compleix amb èxit una funció moral. Confirma la fe liberal compartida en el progrés identificant el pecador designat i castigant-lo per interposar-se en el camí de l’autorealització. I el càstig és el control del preu del lloguer. Es repeteix gairebé idènticament a Berlín i Barcelona perquè la mitologia cristiana subjacent és la mateixa en tot l’Occident. Amb una certesa encegadora, els participants creuen que estan fent justícia, mentre creen alhora patiment per a precisament aquelles persones a qui pretenen ajudar.
Moltes gràcies a E per llegir un esborrany d’aquest assaig i pels seus comentaris. També gràcies a Grok per “rostir” sense pietat els intents anteriors.
Agraeixo qualsevol tipus de comentari o reflexió! També accepto traduccions perque l’assaig estigui disponible en més idiomes. Per contactar amb mi, si us plau, envia un correu electrònic a:
zdcuiyhenrwakboe@hidemail.app
Sí, de debò.